Desenterrem la Memòria , esmolem les Eines

 

memòria històrica

“Cuando la Nación la raza el partido la iglesia el bien común,  como abstracción, se yerguen como marco supremo se agazapan tras unas mayúsculas amedrentadoras, acaban destruyendo a los ciudadanos ” La inteligencia fracasada.

 

Fa pocs dies la regidora del PP a Montcada i Reixac, l´Eva García, titllava la CUP d´anarquistes .

No se exactament ni hem correspon valorar aquest adjectiu que era del tot menys descriptiu .

De totes maneres formen part del imaginari assembleari , han triat aquesta eina per relacionar-se i han crescut ,preguntem-nos si es una bona cosa .

Si l’escriptor d’aquest article igual que la PAH i un sense fi de plataformes partits associacions etc etc han triat aquesta eina i van encaminades a la autogestió el cooperativisme i a la acció serà que el poder popular troba les seves formes d’encaminar-se en espais on totes podem d’alguna manera decidir. Son anarquistes també?

El que ens identifica no es el que diem que som , son les accions que fem , no estarien doncs els demòcrates sinó accions democratitzants o fets democratitzadors on el bé comú catalitza l´interès i la participació, sense aquesta accepció la paraula democràcia perd el sentit popular.

Els fets anarquitzants serien la construcció d’una societat alternativa de poders populars i això es crearia mes enllà de la ideologia perquè la legalitat s’ha divorciat de la justícia i el que es legítim son els poders populars organitzats per substituir l’estat mafiós i corrupte.

Una de les coses que transforma la societat amb mes força es la historia , no crec en el perdo institucional però si crec en el passar pagina , per això i com a civilització civilitzada el dret de sepultura i reconeixement de l’altre es essencial .

El  ús i abús dels referents històrics per desprestigiar al oponent polític , els eufemismes noms i adjectius que ens dona el sistema i les practiques periodístiques acaben en el reduccionisme ,en el reduccionisme històric al titllar de incontrolats, radicals ,antisistema i utòpics a la minoria dissident.

Fer servir l’adjectiu per menysprear o intentar relacionar-lo amb la guerra civil per denostar moviments de caràcter popular (a vegades el poder els anomena populistes)es com a minim frívol.

El sistema està tocat , hi havia un independentisme latent que ha explotat , segurament hi ha un anarquisme latent que no es manifestarà en manifestacions però poc a poc si que va canviant la cultura que es fa desde el nou activisme antidogmatic .

Les causes socials latents del 36 van explosionar i el poder va trencar la legalitat i la poca legitimitat que tenia llavors hi va haver una guerra , els dos bàndols van ser despietats , algunes ferides d´aleshores estan obertes i moltes fosses tancades .

Hi ha un desequilibri entre el que va pagar el bandol dels “rojos” amb afussellaments, presó , una guerra perduda i quaranta anys de franquisme  on els crims comesos van ser perdonats al 76 per la democracia i silenciats per un bé comú que mai se veure.

L´anarquia va més enllà, igualment que no es pot titllar d’assassí als que porten la samarreta del equip nacional tampoc es lícit que es repudi un dels bàndols titllant-los d’incontrolats com si l’altre bàndol fos el que tenia ordre , com si la situació de misèria pobresa i explotació fos controlar les coses .

Una societat més plural ha de, per mitja de la cultura , saltar-se aquests mites i dogmes però tampoc cal posar tot el foc a la graella amb la cultura , ..la actitud ,la contracultura , la acció , la insurgencia , la joventut i la compassió obren el camí de la justícia i es preferible una actitud anarquitzant que una propagació anarquista només ideològicament parlant.

L ´anarquisme o part del anarquisme , al igual que moltes altres manifestacions culturals ha anat evolucionant , una mostra es Embat, (organització llibertària de Catalunya). on hi ha un canvi de llenguatge , una estratègia i una metodologia actualitzades on esdevenir anarquista no et converteix en dogmàtic ,ans al contrari, es complementari d’una visió del mon de lluitar i d estimar.

La meva opinió personal es que el que no son perjudicis i pors es amor .

Hem de saber enterrar els nostres morts amb els nostre perjudicis , els dels dos bàndols ,encara que a vegades signifiqui desenterrar-los dels temples del horror. honrar-los justament en el sentit històric del que van fer i perquè ho van fer explicant – ho sense aquell frenesí característic de totalitzar les postures e ideologitzant la totalitat com si no hi haguessin matissos i circunstancies .

A vegades aquestes solucions no agraden a tothom perquè el sentiment d’arrelament i de transcendir esta molt endins nostre, però tanmateix el que ens pertany està en els nostres fets.

Reconèixer que qualsevol mort es una brutalitat ens deslliura del i tu mes , tenir un relat on la frase sobre la nació ,la raça , el partit ,la esglèsia i  el bé comú sigui considerada per explicar la historia, potser seria un principi.

 

Article d´opinió d´en Xavi Calvo

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s