Reprenguem les institucions: Altra manera de fer política és possible a Montcada i Reixac

Davant de la realitat actual que estem vivint i la proximitat de les pròximes eleccions municipals, des de Les Altres Veus, volem fer un clam per reprendre les institucions per tal de profunditzar en la democràcia a Montcada i Reixac. I profunditzar en la democràcia és posar al centre de qualsevol activitat les necessitats humanes fugint de la usura i l’avarícia. És construir en formes de relació sustentades en valors com la solidaritat, el suport mutu, la cooperació, la horitzontalitat i el diàleg. En un moment com el que s’està vivint des del veïnat del poble hem de empenyer per canviar les institucions.

Pots descarregar el PDF aquí. O pots llegir a la web

Una necessària nova manera de fer

Són moltes les coses que passen al poble. L’alcaldessa, regidors actuals i un quant ex-regidors estan imputats per diferents casos com Mercuri o Pretòria. La convivència entre el poder econòmic i el poder polític està a l’ordre del dia. La relació entre l’ajuntament i la constructora Alcaraz o amb la Cimentera-Incineradora Lafarge-Asland són clars exemples. Són relacions de poder caciquils i jeràrquiques que a nivell pràctic provoquen desconfiança social, efectes nocius a la salut del veïnat o el desallotjament de projectes comunitaris com el de Can Piella. A més, es suma que els que ara no tenen el poder estan a l’aguait i sembla que quan ells governaven tot anava bé. Hi ha un missatge general instaurat de “Tots són dolents menys nosaltres”. No hi ha autocrítica. Però sembla que no importa. És com es fa la política.

Alhora bona part del teixit social durant molt de temps ha evitat el conflicte o la denúncia social per por a perdre la subvenció o el tracte de favor del poder. Altra part ha estat creat com a satèl·lit i corretja de transmissió del poder municipal. I el teixit que encara és combatiu li costa molt anar més enllà de la reivindicació i construir alternatives reals i independents del control institucional.

Això que escrivim no és quelcom únic de la realitat de Montcada. Va més enllà del nostre municipi. Llegia a L’H Espai de Debat que “No corren bons temps. Gairebé per ningú. A la enorme crisi econòmica que ja des de fa molts anys ens colpeja, cada cop amb més virulència, cal afegir recentment un descrèdit de les institucions enorme, cada cop més pronunciat. La corrupció esquitxa tot arreu i a tothom, és una xacra que creix dia a dia amb notícies cada cop més indignants. I així és com es troba cada cop més la ciutadania, indignada i decebuda amb la ineficàcia, incompetència i en ocasions il·legalitat d’alguns dels representants polítics. En molts aspectes, sembla no haver motius per l’esperança.” Ho escriuen des de l’Hospitalet però podria estar escrit per qualsevol veïna de Montcada. Està clar. No és una crisi, és una estafa.

Davant tot això plantejar que Montcada i Reixac simplement necessita un canvi de línies polítiques és equivocar-se. És una afirmació molt simple que només pot respondre a interessos partidistes. Tot aquest dibuix ens diu que Montcada necessita una nova manera de fer política. Necessita anar més enllà del “quitaté tu pa’ ponerme yo” que deia la cançó de salsa.

Des de la ciutadania i el teixit social tenim l’oportunitat d’anar més enllà del nostre projecte associatiu i construir noves maneres de fer que superin els simple canvi de partit polític al poder i que ens permetin construir realitats que profunditzin a la democràcia.

altra manera de fer politica Montcada i Reixac (2)

Més enllà dels partits polítics clàssics

És necessari profunditzar en la democràcia i això passa per anar més enllà dels partits polítics. Els partits polític s’han convertit en sistemesjeràrquics desligimitats per l’abús, per l’enriquiment individual i pel control del poder econòmic al que estan sotmesos. El sociòleg Joan Subirats planteja que “La corrupció no ha sortit de cop, sinó que és fruit d’una estructura i una manera de fer i entendre la política. Els partits polítics han passat de representar al poble a representar les institucions.” Aquest fet crea la impressió, segons el professor, de què els partits polítics “ja no representen el sentir del poble”. El “No ens representen del 15-M” agafa tot el seu sentit.

S’han evidenciat les profundes limitacions dels partits polítics per dirigir, regular, interpretar representar a la ciutadania i respondre a les necessitats amb el nivell d’eficàcia que necessiten. Moviment ciutadans com el de la PAH Plataforma per l’Habitatge Digne s’ha convertit en eines col·lectives més eficaces per problemàtiques concretes.

El problema de fons és que els partits, en la seva versió estàndard, són organitzacions anacròniques en relació a una societat i una ciutadania que ja no vol limitar-se a la versió minsa de representació i delegació. En model clàssic de partit polític no encaixa amb una societat que és construeix en xarxa.

Aprofundir en la democràcia es superar el model anquilosat del partit polític i construir en unes formes de relació sustentades en valors com la solidaritat, el suport mutu, la cooperació, la horitzontalitat, el treball en xarxa i el diàleg. Es Zigmunt Bauman qui planteja que en un món regit pel principi de plaer gairebé sense lligams, introduir de nou l’ètica és una necessitat imperiosa. “Poblar el món amb persones que s’interessen pels altres no figura al mapa de la utopia consumista“. Però sí figura al nostre.

altra manera de fer politica Montcada i Reixac (3)

La regeneració del teixit associatiu

Fa temps que es veia venir. S’ha punxat la “bombolla associativa”. Tal com ens temíem, estem assistint al “col·lapse del teixit associatiu“. Efectivament, les petites i mitjanes associacions i organitzacions estan desapareixent per centenars, per milers, en totes les comunitats i regions de l’Estat Espanyol, en tots els seus pobles i ciutats, incapaços de resistir els embats de la present crisi econòmica.

Per contra, i com element esperançador, als últims anys ha augmentat el número de persones i col·lectius organitzats que intenten posar-se d’acord d’una manera horitzontal, sense representants i intentant donar veu al major nombre de persones i inquietuds. Hem vist assemblees multitudinàries, traslladades de les cèntriques places a les barriades. Moltes d’aquestes persones s’acosten per primera vegada a aquests mètodes de funcionament associatiu i moltes altres han de trencar amb dinàmiques de treball associatiu molt personalitzades, vinculades a partits i anquilosades pel pas del temps.

La gran dificultat a superar, que aporta l’advocat Hibai Arbide Aza és aconseguir pensar i practicar una política no apta solament per activistes. Lo important no son tant les paraules sino ‘qui’ les diu i “ des d’on” es diuen. De nou la PAH torna ser exemple.

Aquest fets obren la necessitat de formació assembleària, d’adquisició d’eines comunicatives i d’espais de trobada. A tothom. Als veterans i als nouvinguts.

La necessitat d’una formació assemblaria o d’organització horitzontal i la formació en noves eines comunicatives s’agafen de les mans a través de l’ús creatiu les noves tecnologies i els nous sistemes de comunicació. Aquests mitjans estan servint per generar continguts multimèdia alhora que per definir noves formes de participació i comunicació social. Casos com la creació del Blog Les Altres Veus, el de la Plataforma per la Ribera Digna o la Campanya per la Dignificació del Rec Comtal són clars exemples a Montcada.

És Fernando Domínguez qui planteja “que en la Societat de la Informació és d’esperar que les TIC-Tecnologies de la Informació i la Comunicació juguin un paper important en els processos socials, i així està sent. D’una banda bona part de les convocatòries, s’han estès per les xarxes socials a Internet, però també la informació, el debat i la pròpia organització es recolza en eines tecnològiques, pel que han proliferat: grups i pàgines a Facebook, blocs de les acampades i assemblees locals, fòrums, llistes de correu, grups en comunitats virtuals de vídeo o fotografia o grups en xarxes virtuals alternatives a les comercials com a N-1, noves eines per recollir propostes (Q2A com el desenvolupat a propongo.tomalaplaza.net) “. Així s’estenen els cursos i tallers on adquirir eines que permetin aquestes noves formes d’organització i comunicació. A Montcada ho hem vist a través del curs La Guerrila de la Comunicació o les formacions a les Associacions de Veïns i Veïnes. Hem de tenir present que és un treball de fons que va més enllà d’un missatge instantani a la xarxa. Canvis profunds al voltant d’eines pràctiques que s’han de sustentar en actituds i valors que afavoreixen la comunicació, l’intercanvi i la construcció col·lectiva.

altra manera de fer politica Montcada i Reixac (4)

A més de lo públic i lo privat existeix el Procomú

El que hem entès per “públic” fins ara trontolla. Desapareix. El adreçat a tota la ciutadania amb sentit de servei que cobreix una necessitat i que en la majoria de casos és controlat i impulsat des de les administracions. Podem escoltar al govern català dient que la malaltia d’una persona és una cosa privada per tant no ha de ser cobert per un servei públic. “No és un dret sinó un bé privat”. Ha de ser pagat pel particular. Ens veiem abocats al món del màxim benefici de l’empresa privada.

Hem de construir un nou concepte que s’acosti a la idea de col·lectiu, de cooperativa, d’economia social i comunitat que s’organitza al voltant d’una necessitat social comú escapant de la lògica de mercat i de consum. No és gens innovador, però sí que és necessari.

El procomú és la manera de produir i gestionar de manera col·lectiva, béns i recursos que ens pertanyen i poden ser lliurement utilitzats per tots i entre tots han de ser ampliats i preservats. Els principis que regeixen en la utilitat pública són, entre altres, equitat en l’accés i en el gaudi de beneficis, transparència i democràcia en les decisions, corresponsabilitat i reciprocitat en el maneig dels recursos. Es tracta no només de drets sinó també de responsabilitats, i de relacions socials del donar i prendre (SilkeHelfrich). Estem fent referència a bens, recursos, que més enllà de la propietat privada o de la pertinència, assumeixen, per la seva vocació natural i econòmica, funcions d’interès social, servint directament als interessos, no de les administracions públiques, si no de la col·lectivitat i de les persones que la componen.

Podem trobar clars exemples en la nostra història i al nostre present. Algunes han sobreviscut al pas del temps amb molta força com són les cooperatives de defuncions o les vocalies d’enterraments. Els seus membres paguen una petita quota a l’any i quan mor un d’ells, amb aquesta aportació, els costos de l’enterrament estan coberts. Tot des del voluntariat i el suport mutu. A la zona del Vallès Occidental a través de la Coordinadora de Vocalies d’Enterrament donen servei, des del voluntariat, a més de 75 mil persones. On queden les asseguradores? On queda l’especulació dels diners? Aquest és un exemple però que també passa amb elements de la vida com l’educació, el treball, la cultura, l’oci, la mobilitat o l’alimentació entre d’altres. Són sistemes de d’autoorganització que lluiten contra l’exclusió social i per una millor qualitat de vida.

En Gabriel Navarro planteja que altra dels exemples de com les formes existents de ciutadania poden convertir-se en vehicles de canvi radical en la lluita per la defensa del bé comú les trobaríem en les experiències dels Pressupostos Participatius. El control ciutadà en la gestió de la despesa pública, pot obrir camins cap a la participació, la solidaritat, la transparència i la rendició de comptes on el ciutadà és converteix en protagonista.

I concretament a Montcada, l’Assemblea d’Aturats que vol recuperar la dignitat laboral o la proposta #OBRIMVIES per a la recuperació del solar abandonat de la fabrica Valentine per a ús ciutadà seria altres exemples en imminent construcció.

altra manera de fer politica Montcada i Reixac (1)

L’empoderament popular

A forma d’exemple per construir i pensar possibles futurs en Jordi Garcia Jané al seu llibre “Adéu capitalisme. 15-M 2031” planteja una democràcia participativa i inclusiva, que combina mecanismes de democràcia representativa, considerablement millorada respecte de l’actual, amb altres de democràcia comunitària i directa, partint sempre de la primacia de la voluntat ciutadana respecte dels seus representants. L’autor planteja articular una estratègia d’empoderament popular, que passa per desenvolupar tres vies d’acció complementàries.

  • La primera via consisteix en la construcció de contrapoders o poders no estatals i suposa crear i articular formes alternatives de treballar, consumir, relacionar-se, habitar, aprendre…, regides per valors contrahegemònics com la cooperació, la igualtat, la democràcia i la sostenibilitat.
  • La segona via és la de la mobilització popular no violenta, és a dir, l’extensió i l’articulació de lluites que utilitzin les tècniques no violentes (no cooperació, desobediència civil) i que vagin saltant d’objectius concrets a curt termini a objectius orientats a fer reformes estructurals.
  • La tercera via l’anomena electoral o institucional. L’autor planteja “que nosaltres podem passar del poder, el problema és que el poder no passarà de nosaltres!” El canvi des de baix és el fonamental, però és necessari neutralitzar algunes institucions i reorganitzar-ne d’altres i això passa per controlar democràticament les institucions.

Aquest exemple és un imaginari. Per pensar en que hi ha camins. La construcció social comença des de baix i en horitzontal. Teixint xarxes sobre les que generar i construir alternatives.

En definitiva, trenquem motlles.

Un poble com el de Montcada i Reixac amb prop de 40mil habitants té la possibilitat d’organitzar-se més enllà dels valors, dels dogmes i els anquilosats postulats polítics, socials, econòmics, educatius i culturals imposats des de la transició democràtica. Maneres de fer monolítiques que deixen sense veu tot allò que no és políticament correcte per l’establishhment. És el que s’ha anomenat la Cultura de la Transició.

El periodista Guillem Martínez, plateja que la Cultura de la Transició és la cultura espanyola posterior al franquisme, consensuada i vertical que ha actuat, des dels anys vuitanta, com el paradigma cultural unificador de consciències polítiques i socials. Com l’únic marc possible de realitat durant dècades.

Trenquem motlles.

Avui en dia, des de la ciutadania teniml’oportunitat d’establir una unes relacions socials no centralitzades. Tenim l’oportunitat de construir i profunditzar en la democràcia. Perdre la por a l’establishment polític i el poder econòmic per construir una societat a peu de carrer que posi al centre de qualsevol activitat les necessitats humanes fugint de la usura i l’avarícia. Podem construir unes formes de relació sustentades en valors com la solidaritat, el suport mutu, la cooperació, la horitzontalitat i el diàleg. Podem reprendre les institucions.

Una nova forma de fer política.

 Les Altres Veus

Montcada i Reixac, 2014

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s